Laia Seró | Periodista

Aquestes línies les signa una periodista que, fa dos anys, va voler anar a treure el nas a l’univers de l’etnografia. En el complex univers de trobar-se amb l’altre. L’objectiu era aprofundir en els coneixements i la metodologia de les ciències socials per aprendre a teixir relats més precisos. I des d’aleshores que no he desistit. Les fronteres són làbils entre les diferents disciplines —com de performatiu és el llenguatge!—, però gairebé sempre és a la frontera on neixen les idees més interessant. Ningú amaga que la indústria dels mitjans de comunicació està immersa en una profunda crisi de model i de credibilitat, però de debò han d’estar d’esquenes dos mons que, salvant les mil i una distàncies, tenen en comú el seu amor per “anar a la realitat” i “narrar-la”?

De nou, aquest any, la residència Faber ha estat testimoni dels meus intents de mantenir-me dempeus en aquesta hibridació, de vegades incòmoda, sempre gratificant. Un d’ells és el projecte “Dona’m la mar”, un projecte antropològic i periodístic sobre la invisibilització de la dona a la Mediterrània. Una recerca que pretén donar veu a les dones que viuen el mar per reorientar la narrativa del Museu Marítim de Barcelona i incorporar-hi la perspectiva de gènere. Sens dubte, arran del 8M argentí, el gènere és un dels temes en què té més sentit això de compartir, traçar, conversar. 

La revista del col·lectiu periodístic SomAtents és l’altre espai comunitari on jugo a diari en aquest llimb. També la residència Faber ho ha vist. Fa cinc anys que formo part d’aquest grup i, des del primer dia, que ha estat la meva escola de periodisme (especialment pel que fa al periodisme narratiu). I seguim treballant-hi, ara amb la reformulació d’un nou mitjà. Què podem aprendre de la mirada etnogràfica els periodistes? I de la literatura? Posem-ho a prova! Émile Zola traspua material etnogràfic! Anton Txejov també… Què són si no models d’etnografia en clau urbana, les cròniques de Tom Wolfe, Gay Talese?