Sofia Royo | Politòloga, estudiant de doctorat i investigadora

A les 06.57, en horari d’hivern, s’inicia l’espectacle. El sol va il·luminant la catalana terra.

La primera llum del dia deixa entreveure la pell del paisatge. Es dibuixen salts i relleus. Les fagedes nues i els rostres dels troncs. El bestiari medieval també desperta. Les cabres salvatges i els ases domèstics. Entre matalassos d’alzina i coixins de boix, una geografia física i humana s’insinua. A alguna masia, el cafè puja.

La delicadesa de l’albada, de tonalitats pastel i núvols de vapor calcari, és plaent. Diguem, pròpia d’una postal turística. I, els boscos conten històries que sempre ressonen: de dracs, d’amants, de bandolers i carlistes que s’hi amaguen, dels colors amb els que tot el país vibra, de brous, de pastors, de fabulistes, d’estels o d’impossibles banderes estrellades.

Els murs naturals de la Garrotxa d’alguna forma divideixen el cos que és Catalunya.

Olot, la capital, envoltada de volcans i conreus, jeu ferma. Una ciutat tranquil·la, arrecerada per les muntanyes. El modernisme, els embotits i les llegums estan per tot arreu. I, les titelles de fusta, no tant els Pantocràtors romànics que representen un suposat Deu altíssim, es converteixen en guardianes de l’essència i tradicions catalanes. És el paradigma de la catalanitat més profunda.

A l’interior (de l’hotel dic ara), interiors de balneari. Decoració dels vuitanta. Un quatre estrelles que sembla haver oblidat el seu passat: moltures de fusta, tapisseries de flors, làmpades penjants i moqueta algun dia impol·luts. Ah, i els vidres entelats de les finestres. Doncs, a l’estança si hom espera festa de colors o dels sentits, primaris vull dir, ni amor ni luxúria. Com diria Vergés, el poeta tortosí, a certs hotels hi ha cambres desolades de desolat silenci.

Queden racons que no s’han vist. Llenços per descobrir. Terres que sempre es passen per alt i que obliguen a tornar. Algun dia.

Entretant, alçar la vista, orientació sud. Més enllà de fronteres limítrofes i metròpolis, els marges d’un diu. Parlo d’un terreny pla i ple d’arròs, travessat per l’Ebre. Remor que desemboca a l’altre extrem del país. L’autenticitat és la d’un delta immens. Ni postís, ni massificat. Terra i platges verges on bufa huracanat el vent de dalt. Un paratge sec i castigat on els flamencs, però, encara es banyen elegants entre l’aigua dolça i la mar. I els ametllers floreixen delicats a primers del mes de març. I els canyars segueixen, malgrat tot, dempeus…. De ben  segur que el mirador Lo port de la sal, que construiran aquest any prestigiosos arquitectes, garrotxins per cert, a la Punta de la Banya del Parc Natural, s’ho mirarà meravellat.

És que Catalunya és tant diferent de nord a sud.

CC. A la gent i els companys de la residència d’Arts, Ciències i Humanitats de Catalunya. Pels maridatges, la gentilesa i la bona companyia a FABER durant l’estada d’urbanisme.