Jan Erk | Acadèmic

Coses que sabem que sabem, coses que sabem que no sabem i coses que no sabem que no sabem.

Durant la meva residència a Faber vaig treballar en un estudi comparatiu de l’autodeterminació, la secessió i l’autonomia constitucional a l’Àfrica subsahariana. Em vaig centrar especialment en els punts d’inflexió històrics. La visió general de la història juridicopolítica d’Àfrica de la postguerra m’ajuda a identificar una sèrie de factors que han arribat a tenir un paper en l’èxit o el fracàs del secessionisme. L’estudi es basa en la creença que teoritzar sobre temes de la vida real com l’autodeterminació i la secessió requereix humilitat en les projeccions i prediccions dels estudiosos. La història no és una brúixola impecable, però ajuda a posar el present en una llum diferent i així preparar-nos per a les incògnites. L’objectiu de l’estudi és extreure lliçons —o, més precisament, coneixements— del passat de l’Àfrica subsahariana amb la intenció del futur de la lliure determinació. La major part d’això és poc conegut pels estudiosos occidentals de la política territorial: Àfrica té federacions exitoses (algunes democràtiques, d’altres no), federacions fracassades, unions confederals fracassades, variacions de fet i de dret a l’autonomia territorial, federacions que s’han convertit en estats unitaris, estats unitaris que han transferit el poder a les regions i, per descomptat, una sèrie de secessions reeixides i fracassades a través del temps i de l’espai. Després de la descolonització, el continent també havia adoptat fortes mesures internacionals contra els canvis fronterers, que després es van plasmar en la carta fundacional de l’Organització per a la Unitat Africana (precursora de la Unió Africana). És més, el sistema internacional en què es desenvolupa la política nacional africana ha passat per diversos alineaments geopolítics que van fluctuar durant el transcurs de la Guerra Freda. Les set dècades de política africana de la postguerra inclouen algunes lliçons i moltes idees sobre la política d’autodeterminació i secessió. També hi ha moltes incògnites —sobretot a escala internacional— que tenen un paper important a l’hora de determinar si les secessions acaben sent reconegudes internacionalment o no. Algunes d’aquestes incògnites internacionals que l’estudi cobreix es basen en el meu treball anterior sobre la política territorial africana, algunes de les quals van ser extretes i identificades durant la residència de Faber. Les percepcions de la meva feina anterior sobre la política secessionista en el món occidental també es van destil·lar en l’anàlisi. Durant la meva estada, l’intercanvi intel·lectual amb els meus companys de Faber també em va ajudar a obrir noves vies potencials d’investigació. El que va ser particularment útil per al projecte va ser el clima intel·lectual interdisciplinari de Faber, especialment la ruptura de les sitges acadèmiques i l’escolasticisme que l’acompanya. En canvi, vaig poder seguir un tractament multifacètic de l’autodeterminació a través d’una combinació de les lents acadèmiques de la Ciència Política Comparada, la Història Jurídicopolítica i el Dret Constitucional. Estem en un territori inexplorat a mesura que el nostre món canvia ràpidament. En aquests temps d’incertesa no podem jugar-nos-ho tot a una sola carta disciplinària. La residència Faber ha estat una gran experiència en l’intercanvi interdisciplinari, la creativitat intel·lectual, el lliure pensament i la reflexió.