Marta Carnicero | Enginyera industrial i escriptora

No em vaig poder resistir a traslladar la taula; amb les maletes encara al rebedor la vaig arrossegar fins al davant mateix del finestral. La setmana que vaig passar a la Faber hi vaig fer una vida monàstica, amb les cortines obertes, enlluernada pel paisatge. Acostumada a l’asfalt, no em sabia avenir de la placidesa del silenci quan el sol escalfava la terrassa i convidava a obrir de tant en tant. La mica de fred que m’omplia la cambra esbandia el cansament de tantes hores davant de la pantalla; entre frase i frase em perdia en el verd fins que hi descobria el vol d’un ocell, alguna figura en moviment. Experimentar la calma —jo, que no sé estar callada—, de connectar amb la natura sense badar boca, amb la terra cruixint sota els peus, em va aclarir la ment.

Vaig rumiar, vaig organitzar, em vaig entendre. Vaig omplir de pòstits el vidre fins que es van afluixar els nusos del que duia escrit; va arribar el diumenge. D’un dia per l’altre vaig haver de tornar a casa, a la rutina. Ara, la mica de verd que trobo pels carrers gairebé em sembla de fireta.

Fa massa dies que em llevo recordant el finestral de la Faber.