Ja torno a ser a Barcelona. Torno a escriure (o a intentar-ho) al meu escriptori. És un pis amb poca llum. Enyoro l’habitació 115 de l’hotel Riu Fluvià. També les passejades per Olot o per camins que mai no sabia on em portarien. I els llargs sopars que fèiem i on, generalment, ens trobàvem tots els residents. En aquests sopars es parlava de tot i més. De la situació de Catalunya, aprofitant que entre nosaltres es trobava l’Andrew Dowling, especialista en el tema des de la seva visió exterior; de Proust i la seva monumental “A la recerca del temps perdut”, aprofitant que la Valèria Gaillard, la traductora al català, era una de les residents d’aquest mes; de la impossibilitat que Trump guanyi les eleccions americanes, etc. La majoria de vegades ens comunicàvem en anglès, idioma que domino penosament, però tot i així, entenia la majoria de coses de les que es parlaven. O potser no, i em penso que sí. Prefereixo pensar que sí.

El projecte que vaig venir a fer a la Faber i que, si tot va bé, estrenaré aquest proper estiu, va anar evolucionant cap a llocs imprevistos. Inicialment havia de ser una mena de nova versió de dos textos teatrals que ja són dos clàssics contemporanis: Look back in anger de John Osborne (que a casa nostra es va anomenar Amb la ràbia al cos) i Sweet bird of youth de Tennessee Williams. Havia de ser una mena de programa doble. Però tan bon punt vaig trepitjar les terres olotines em va venir al cap una antiga història que feia temps que volia explicar. Una història que té molts punts de contacte amb les dues obres que volia adaptar, especialment la de Williams. Segurament perquè s’endinsa a llocs similars: la pèrdua de la innocència, la família com a presó, la impossibilitat d’entesa entre les diferents generacions, el retorn a una casa que no et sents com a teva, etc. Una història sobre una gent que, en un moment de la seva vida, van decidir allunyar-se del Món, tallar amb les seves famílies, amb les seves arrels, i crear un univers propi en comunitat.  El programa doble inicial es va convertir en aquesta única obra que porta per títol Els nens desagraïts.

Aquesta història connecta molt amb la meva infància perquè tracta de coses que vaig veure, de coses que vaig viure. De la mateixa manera que Olot, i especialment el carrilet, també connecta amb la meva infància. De petit havia anat moltes vegades amb bicicleta pel carrilet, acompanyat pel meu pare o amics. Generalment sortíem de Girona, d’on érem, i fèiem uns quants quilòmetres. Gairebé mai no arribàvem a Olot, és clar.  Aquests dies també he anat moltes vegades en bici pel carrilet. I m’han vingut moltes imatges llunyanes, moltes converses.

De la Faber m’emporto molt bons records. No només de tots els residents – en David, l’Andrew, en Roy, la Valèria, l’Iván i la Kristiina – sinó també de tota la gent que porta aquest fantàstic projecte endavant: l’Àgata, l’Albert i, especialment, en Francesc. També m’emporto el primer volum de l’obra de Proust i les ganes infinites d’entrar en l’univers d’aquest senyor, gràcies a la Valèria.

I que tinguem la Faber per molts anys.