Ibis Albizu

En aquesta època de reproductibilitat tècnica –en la qual consumim aliments sotmesos a complexos sistemes industrials, escrivim des d’ordinadors i ens relacionem tan quotidianament amb les màquines que fins i tot ens arribem a preguntar què ens en diferencia– el món de l’art recorda amb afany la idea d’allò natural.

El mite d’allò natural ve d’antany i sembla incrustat en el nostre ADN cultural com a mínim des del naixement del llenguatge, aquest dispositiu que ens enreda en un tótum revolútum simbòlic i que ens imposa una distància amb allò natural. Des que parlem sembla que ja no podem ser només animals, que ja no gaudim de la immediatesa de la natura i que estem presos d’una distància que, al llarg del temps, vivim amb més o menys nivell d’incomoditat però que, en tot cas, mai sembla resolta del tot.

Potser per això és un dels grans temes de la filosofia, perquè ja fins i tot els antics grecs el tenien com a obsessió ineludible, ja que de la seva correcta resposta feien dependre la nostra condició humana. Grans filòsofs com Plató o Aristòtil defensaven que tenint en compte que som humans, el nostre espai propi és el logos, és a dir, la paraula o raó. Ja que no som déus (que habiten allò diví) ni bèsties (animals que viuen sotmesos a les lleis naturals) hem de viure en la polis o ciutat on les lleis i la política es preparen en la hilarant tensió entre el que és diví i el que és animal. Els nostres filòsofs no negaran les dificultats que suposa habitar correctament aquest terreny intermedi, el mateix en el qual la providència sembla que ens hagi abandonat a la nostra sort, però no els tremolarà el pols en defensar que constitueix la nostra veritable naturalesa.

L’art de la dansa no ha estat aliè als vaivens d’aquesta esbojarrada paradoxa, potser una de les més essencials de les moltes que ens travessen. La tècnica acadèmica, malgrat la forta descodificació corporal que suposa i la constant lluita que encarna contra criteris com la gravetat, ha estat considerada per molts teòrics com a «natural»; han estat ells qui han defensat al llarg dels segles que era la millor representant dels anhels als quals la «nature» podia aspirar. Paral·lelament, molts filòsofs defensaven que allò pròpiament humà és el terreny en el qual Déu ha fet el favor de situar-nos fent-nos a imatge i semblança seva i que, o bé sigui a causa del pecat original o de l’especial situació en la qual ens trobem per la nostra condició humana, ens han llançat des que hem estat expulsats de l’Edèn, aquell jardí absolut que encara avui constitueix la més pura imatge de la natura virginal. Encara segles després de l’edat mitjana ens continuaven recordant des de les tribunes de les universitats i de les esglésies que ens humanitzem quan ens comportem correctament en l’àmbit social i quan utilitzem adequadament la nostra arma més poderosa, la raó, és a dir, quan guiem els nostres actes amb moral. L’anomenada segona natura, la que ens ofereixen els dispositius culturals, acabarà abrigant-nos com la pell als animals.

Tan arrelada estava aquesta idea que defensava que la natura (tantes vegades associada a la fúria de les grans catàstrofes) és propi de les bèsties, que s’haurà d’esperar a la Il·lustració per trobar les primeres defenses que s’atrevien a relacionar allò natural amb alguna cosa bona. En la filosofia, la idea del «cos alliberat» o «cos natural» troba la primera gran via d’expressió gràcies a teòrics com Rousseau, qui veu en la ciutat la presó i corrupció d’una natura perduda que, si no fos per l’educació cívica i la seva consegüent perversió social, hauria seguit en la línia del feliç «bon salvatge». Aquesta idea, que ha tingut una forta presència en la dansa moderna gràcies a coreògrafes com Isadora Duncan, és diametralment oposada a aquesta natura que mostra la pintura realista o aquella que podem llegir en històries sobre els camperols, en les quals les condicions de la vida del camp semblen preses d’una duresa que només les comoditats de la ciutat podrien alliberar. De fet, la desesperació per escapar de la dura vida del camp va ser l’impuls que va motivar el desig por poblar les ciutats i que ha acabat per crear la vida moderna tal com la coneixem avui. Potser per això resulta més paradoxal que sigui precisament avui dia quan gaudim de les més altes comoditats de la ciutat, quan associem allò natural amb allò sa, allò desitjable i allò bo, fins al punt que torna a ressonar en les nostres pantalles el desig del retorn a la natura. O potser no, ja que només podem voler retornar a allò que hem perdut.

Sigui com sigui, moltes de les propostes coreogràfiques actuals –negant o posant en qüestió la forta empremta del cànon clàssic en la dansa o bé fent-se eco de la urgència per recuperar allò natural– indaguen la idea d’una natura perduda que els seus protagonistes busquen recobrar per mitjà d’una trobada experimental. Fruit d’això són les creacions coreogràfiques en les quals el cos s’expressa per mitjà de vectors predeterminats (com la mimesi amb les formes naturals) o relats (històries) que giren entorn la idea d’allò «natural». Tant és així que, malgrat que aquesta pregunta podria estar molt gastada, continua tenint vigència: què és la natura?

El colectivo LaMajara –format pels ballarins Daniel Rosado i Reinaldo Ribeiro– ens ofereix amb «Labranza» una oportunitat en la qual, juntament amb la col·laboració de la malaguenya Paloma Hurtado, ens conviden a revisitar allò natural mitjançant un joc de referències pictòriques, musicals i experiencials que es nuen tornant a posar en el centre la pregunta clau: què és natural per a nosaltres?

La resposta s’articula en un súmmum de projectes que ja han tingut algunes exitoses parades, com el duo Almáciga o les mostres del Certamen coreogràfic de Madrid. Després d’un any i mig en marxa, aquests tres artistes han passat també per nombroses residències: des de la Finca de la Gomera fins a la residència Faber, han fet tot un treball de camp que inclou les experiències de vida més concretes (com el treball agrícola o el contacte directe amb la natura) i les indagacions més intel·lectuals (com les lectures de Muñoz Rojas o les pintures de «El Angelus», de Millet i Dalí), referències que enriqueixen la seva proposta coreogràfica i conviden la maduresa i el matís del gest que encara tindrem ocasió de veure en el ja consolidat festival Sismògraf. Cada una d’aquestes constitueix una obra, un tros de terra que acabarà sent una coreografia completa però que, en tot cas, ja té vida pròpia.

Jean-François Millet (1814-1875), The Angelus, entre l’any 1857 i el 1859

Aquest conjunt d’experiències alimenten un imaginari que ens retornen amb puresa en l’escenari, en el qual conflueixen tots els elements que han anat forjant al llarg del temps i que abracen un gran imaginari del moviment. En aquest reconeixem des del minuciós moviment dels artesans fins a l’exterioritat i intimitat que aporten algunes eines o objectes de treball, com els bastons: a partir dels moviments d’empènyer, fer avançar o agafar, els bastons resulten ser un objecte simple que, malgrat això, ens fan pensar en el camp encara que estiguem enmig de la ciutat.

Aquest imaginari s’articula per mitjà d’un conjunt d’elements que simbolitzen l’acció rural i que, encara que siguin fruit del pas del temps i de la suor del treball, es mostren per mitjà de la simplicitat. Així apareix el «dispositivo Labrat», una estructura d’improvisació pautada que permet que en l’obra participin tant amateurs como professionals, com si amb això ens volguessin recordar que tots ens veiem interpel·lats pel que és natural avui. I així apareixen també altres elements com la contemplació, que ens recorda un altre ritme dins de l’escena allunyada de la frenètica rapidesa a la qual estem acostumats a les ciutats.

El resultat és un compendi de moviments que ens tornen exhalacions d’allò natural, camins coreogràfics en els quals perdre la nostra mirada, que no estan exempts d’espectacularitat. Un imaginari que ens recorda la natura des del punt de vista artificial del moviment pautat però també l’artificialitat del treball natural i que, en el cos d’aquests tres ballarins, s’entrellaça mitjançant els moviments que durant la representació semblen naturals, fent que la tensió de la paradoxa que ens fa humans es relaxi fins a fluir naturalment.