Fotografia de Martí Albesa

La distància que mantenim amb algunes disciplines és a la vegada enorme i inexistent. Vivim les matemàtiques, estan incrustades en tot el que fem. Mentre escric aquest text, mentre vostè el llegeix, milers de fórmules matemàtiques actuen entre vostè i jo. Cadascun dels píxels, cada vega que toqui el ratolí per moure el text o passi el dit per la pantalla, les matemàtiques s’activen. No les veiem, però hi són.

És molt possible que aquesta proximitat sigui també un factor decisiu a l’hora de no veure-les. De tant a prop com són els nostres ulls no troben la distància focal adequada per veure-les nítides. Fins i tot li costa separar les idees dels clixés: és obvi que tot és ple de matemàtiques, el que és important és com ens relacionem amb aquest tot i, a la vegada, amb les matemàtiques.

Per això, quan en Marc Masdeu ens va escriure per explicar-nos el seu projecte i per proposar-nos una estada de matemàtiques a Faber, no vam dubtar-ne ni un segon. El correu no era llarg, però contenia alguns enllaços que conduïen a llocs que eren, per a nosaltres, inabastables i, en certa mesura, incomprensibles. No hi fa res, ha de ser així. Faber és una residència on tenen cabuda les arts, les ciències i les humanitats. Aquest és el nostre projecte i no volem que aquesta obertura sigui només una declaració d’intencions. Tampoc pretenem dir que entenem de tot, el nostre paper és el de fer de pont, el de facilitar la comprensió d’allò que es fa aquí i fer que ho puguin aprofitar el màxim nombre de persones possible.

Després de ping-pong de correus que sempre fem (demandes, aclariments, gestió d’arribada), ens va quedar més o menys clar què volien venir a fer, aquí. Es tracta de treballar en grup per continuar creant un llenguatge informàtic de codi lliure, el Sage. Les universitats i els centres d’ensenyament mitjà han de pagar cada any desenes de milers d’euros per a programes que fan servir a l’hora de fer experiments, demostracions, treballs de laboratori o, simplement, l’ensenyament quotidià.

Té sentit, els llenguatges informàtics són una eina necessària i el desenvolupament d’aquesta eina no es pot deixar només en mans de l’empresa. En Marc ens ho va descriure prou bé: “Si has de demostrar un experiment i necessites un programa, per demostrar que aquell experiment és vàlid, hauries de saber com està construït, aquest programa. Com vols validar un experiment si en algun lloc el llenguatge que fas servir no és accessible? Hem de saber com estan fets aquests programes. I quan provenen d’empreses privades, això no és possible.”

Els podíem acollir? És clar que sí, sempre que es respectessin els procediments de Faber. Podien fer activitats que redundessin en benefici dels estudiants? La resposta també va ser que sí. Ens van fer tot de propostes que es podien encaixar amb els ensenyaments de matemàtiques d’instituts i escoles. Una de les tasques de Faber és flexibilitzar les posicions dels residents i de les institucions que els acullen, i hem de dir que aquí ens ho van posar molt fàcil.

Així, vam quedar emplaçats en dia 27 de febrer de 2017, una data que, i això és el que passa quan es treballa amb matemàtics, de seguida vam veure que tenia certes particularitats, 27, 02, 2017, però aquesta és una altra història, perquè amb matemàtics aquests riscos són una constant. I el 27 van arribar. El primer en Jean-Philippe Labbé, quebequès resident a Berlín (Universitat de Freie), després en Marc Masdeu (Universitat de Warwick, el Regne Unit), en Simon King (Universitat de Jena, Alemanya), en Thierry Monteil (CNRS, Universitat de Paris), l’Aurel Page (Universitat de Warwick, el Regne Unit), en Vincent Delecroix (LaBRI, Universitat de Bordeus) i en Matthias Köppe (Universitat de Califòrnia, Davis).

Com que van arribar a la tarda, ens vam trobar tots a l’hora de sopar. La conversa va estar molt bé perquè va permetre descobrir que cada ofici té les seves flaques. En el cas dels matemàtics (en veurem d’altres), una de les flaques, no ho diríeu mai, són les pissarres. Sí, així és com la conversa durant el primer sopar va ser sobre les pissarres. De fet, va ser una de les seves demandes les setmanes prèvies a la seva arribada: “necessitem pissarres”. És obvi. Però a partir d’aquí, hauríeu de saber que hi ha un món de pissarres que desconeixeu. Pissarres de guix o de retoladors. De guix, òbviament, de guix. Les de retoladors estan bé, però allà on hi hagi una pissarra de guix… A més, es veu que hi ha pissarres blanques que intenten imitar la textura de les de guix perquè quan es treballa amb retoladors, qui escriu tingui una sensació de tacte similar. Les pissarres de guix són un món. Blaves? Verdes? Negres? No, negres ja no, tot i que hi ha una pintura grisenca especial que permet convertir gairebé qualsevol superfície en una pissarra. A partir d’aquí, hi ha pissarres que pugen i baixen, que n’amaguen d’altres; instituts d’investigació on tota l’habitació, fins i tot la porta, és una enorme pissarra. Hi ha centres de recerca amb pissarres contínues… I el guix? Hi ha un guix fabricat al Japó que es veu que és meravellós.

El treball comunitari és estimulant. Els residents es reuneixen a la sala de conferències. Hi ha dues pissarres blanques, un projector i una gran taula quadrada. No cal res més; amb els ordinadors i les hores que passen n’hi ha prou. Durant aquests dies hem après la importància de tenir projectes cooperatius i col·laboratius. És molt important que projectes com el Sage tirin endavant. Són projectes democràtics, que intenten posar a l’abast de les persones eines per desenvolupar altres projectes. El codi obert és això, un llenguatge que tothom pot manipular, que no necessita patents. En Thierry Monteil ho comentava, per descriure les bases de dades que contenen articles científics que són pagats amb diners públics. Les bases d’articles universitaris, molts dels quals han estat produïts amb l’esforç de tothom, els fan pagar, fins i tot als seus autors. Quan parlem de coneixement compartit, parlem precisament d’això. D’aquí la importància de tenir grups de recerca que puguin crear nous llenguatges, nous programes i noves formes de treball a l’abast de tothom.

Durant els dies següents van anar arribant en Vincent Klein (LaBRI, Universitat de Bordeus), l’Andreas Paffenholz (Universitat Tècnica de Darmstadt, Alemanya), en Marcelo Forets (VERIMAG, Universitat Grenoble Alpes), en Julian Pfeifle (Universitat Politècnica de Catalunya) i en Moritz Firsching (Universitat Pierre i Marie Curie de París).

Tots treballen en el mateix projecte, però això no vol dir que es dediquin només a aquest projecte. En tenen molts d’altres, però és aquest el que els reuneix a Faber. Les dinàmiques de treball a la residència canvien molt depenent del grup que arriba i dels projectes de cadascun dels residents. En aquest cas era una barreja de treball individual que s’havia d’exposar a la resta dels residents i també de treball en grup, en xarxa.

Han estat dies molt intensos. També hi ha hagut temps per anar a veure els volcans, per caminar per la Fageda, però sempre dins d’un horari estricte entre polítops, equacions, fórmules i tot tipus de línies de codis.

Hem fet activitats, és clar. Aquest és un dels objectius de Faber, un dels prioritaris. La importància d’aquests períodes en residència radica en el retorn que podem fer. Sota el títol “Domesticant l’atzar”, els matemàtics residents a Faber des de dilluns 27 de febrer, han parlat del que vol dir que una seqüència de nombres sigui aleatòria, i com de difícil és per als humans de simular el comportament d’alguna cosa tan senzilla com jugar a cara o creu amb una moneda. També han intentat fer veure com podem estudiar fenòmens com ara els passejos
aleatoris (random walk) i descobrir l’ordre que s’amaga dins l’aparent aleatorietat. Marc Masdeu, Jean-Philippe Labbé i Vincent Delecroix van mantenir l’expectació dels alumnes de l’Institut La Garrotxa. No ha estat l’única conferència que han fet. Després van venir el col·legi El Petit Plançó i l’Escola Pia d’Olot.

 A El Petit Plançó, en Julian Pfeifle i en Marc Masdeu han donat una visió global d’unes quantes àrees de les matemàtiques, han parlat tant de les seves experiències i perspectives personals com de la feina dels matemàtics en general. Pel que fa a les matemàtiques, han parlat d’unes nocions bàsiques de les diferents grandàries de l’infinit, han suggerit als professors que treballin a classe el perquè hi ha tants nombres racionals (fraccions) com nombres naturals (0, 1, 2, 3…), tenint en compte que hi ha infinits més nombres reals. I a l’Escola Pia, i a partir d’una planta com a mostra, Simon King ha mostrat com a patró l’espiral en la disposició de les fulles de la planta. Els estudiants van investigar els paràmetres de la forma d’espiral en algunes herbes recollides en un camp proper. En Marcelo Forets també va fer una part de la classe. L’objectiu de la presentació va ser donar una explicació matemàtica del patró observat.

El darrer sopar l’hem fet acompanyats d’en Ramon Masià, matemàtic i filòleg. En Ramon tradueix Arquimedes per la Fundació Bernat Metge. Al llibre que ens porta hi ha tot de figures geomètriques que els matemàtics residents reconeixen com a pròpies. En parlem una bona estona, de l’evolució de la matemàtica, dels mètodes que empra per demostrar-se a si mateixa, per verificar-se, per continuar. Hi ha camins que lliguen Arquimedes i el llenguatge SAGE, el més important, la voluntat de crear coneixement compartit, verificable.

Els matemàtics, finalment, se’n van, arriben els residents del període de dansa. A Faber les coses van així. Imagineu un tren que passa, vagons que s’omplen de residents, d’activitats, de públic. Vagons que passen. Els ballarins, coreògrafs i crítics de dansa potser ens parlaran dels escenaris, en comptes de parlar de pissarres. No ho sabem, encara. Una de les coses bones que passen aquí és que sempre hi ha espai per a l’inesperat. Al món, les coses també passen així. I a Faber, hi ha tot el món. No podria ser d’una altra manera.