Luis Guillermo Hernández

A Olot t’hi has de perdre per trobar el camí de tornada. I no és una metàfora, és una instrucció: s’hi ha de caminar a poc a poc, sense temps, els sinuosos senders de la Fageda, el Parc Natural de la Zona Volcànica en la Garrotxa, per oblidar moltes de les coses que destorben i tornar al punt de partida, aquest espai on es mantenen les ganes d’escriure, les històries per explicar i la necessitat de dir al món què veus, tal com ho veus.

És el millor regal que pots rebre de la Residència Faber. La possibilitat del retrobament amb el teu impuls inicial. La possibilitat que els teus dies i nits foscos estiguin en equilibri una altra vegada, com en els equinoccis. I això constitueix un privilegi estrany. Un caramel. Sobretot perquè ho vius rodejat de col·legues, d’amics amb inquietuds similars, amb històries similars, amb anècdotes tan semblants que et permeten entendre que el periodisme, tot i que sigui de latituds tan diferents com Mèxic, Rússia, els Estats Units, Catalunya, en realitat constitueix una sèrie de variacions del mateix fenomen: la cerca personal i col·lectiva de maneres d’expressió, la lluita contra el silenci en les nostres regions, l’exploració de noves narratives, la concreció de projectes que permetin al periodisme continuar sent útil a les nostres societats.

Els dies que vaig ser a Faber, no en vaig tenir cap dubte, em van conduir a un lloc que feia molt de temps que no visitava. Potser pel vertigen de la feina quotidiana. Potser per la conseqüència del dia a dia. Potser perquè, com diu la vella cançó, un s’acomiada insensiblement de petites coses. El vaig retrobar mentre caminava perdut pels senders d’Olot, aquells dies bons que em va regalar la Residència Faber.