2017

Iván de la Nuez

Assagista i comissari d’exposicions

Cuba

Del 5 al 20 de novembre de 2016

Biografia —

Iván de la Nuez (l’Havana, 1964) és assagista i comissari d’exposicions. Va ser l’encarregat de perfilar La Virreina-Centre de la Imatge de Barcelona, del qual va ser el primer director. També va ser director de les Activitats Culturals del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Premi Ciutat de Barcelona, pel llibre Fantasía roja (2006), i premi Espais d’Art a la millor crítica publicada a Espanya (2006). Entre els seus llibres figuren La balsa perpetua (1998); Paisajes después del Muro (1999), Fantasía Roja (2006); Postcapital. Crítica del futuro (2006); Inundaciones: Del Muro a Guantánamo (2010) i El comunista manifiesto (2013). Ha escrit assaigs per a les exposicions retrospectives d’Stan Douglas, Los Carpinteros, Vik Muniz, Joan Fontcuberta o Javier Codesal.

Ha estat comissari o cocomissari d’exposicions com Inundaciones (1999), Parque humano (2002), Postcapital (2006), De Facto. Retrospectiva de Joan Fontcuberta (2008) i Dentro y fuera de nosotros. Retrospectiva de Javier Codesal (2009), Atopía. El arte y la ciudad en el siglo XXI (2010) i Iconocracia (2015).

Projecte —

Durant l’estada a Faber treballaré en la redacció definitiva del meu proper llibre, Teoría de la retaguardia. Aquest assaig no vol ser ben bé un llibre sobre art, sinó sobre el món d’avui que utilitza l’art com una escala propícia per mesurar-lo.

Teoría de la retaguardia parteix de la teoria de l’avantguarda de Peter Burger, que certificava el fracàs de la mateixa avantguarda, però el meu assaig no es lamenta per la pèrdua, ja que no percep aquesta època com un temps marcat per la relació entre l’art i la vida, sinó entre l’art i la supervivència. L’assaig també planteja la possibilitat que tothom pugui esdevenir artista, l’ús de l’acció social com una de les belles arts, els allotjaments de l’art en la ficció o la demagògia de certs models artístics. Com a colofó, Teoría de la retaguardia és emfàtica a l’hora de proclamar la fi d’allò que es continua anomenant art contemporani.