Sandra Balagué | Periodista

Ja torno a ser a casa, a Barcelona, però tinc els ulls plens de paisatge. És part del pòsit que m’ha deixat Faber. I crec que trigarà dies a marxar. Què ha estat Faber? Ho va expressar molt bé el seu director, el Francesc Serés. Va ser divendres, tot sopant amb les altres dues residents amb qui he coincidit, la Fàtima Llambrich i la Marta Buchaca (els primers dies també vaig coincidir amb l’Esmeralda  Berbel). “Això és temps de qualitat”, va dir ell com si res. I des d’aleshores que la Marta, la Fàtima i jo ho repetim com un mantra. Perquè no es pot dir més veritat: Faber és exactament això, temps de qualitat. Temps per pensar, per crear, per parlar. Temps. Temps del bo, temps productiu malgrat que de vegades et frustris perquè et sembla que allò que fas no val res.

Vull agrair especialment el contacte humà, a Faber. El contacte amb el Francesc, la Gavina i el Pau, tots tres atents, diligents, bonhomiosos. I el contacte, també, amb les altres residents, totes dones de bandera. Primer, l’Esmeralda Berbel, amb qui vaig compartir els primers dies de residència. Després, la Fàtima Llambrich i la Marta Buchaca. Grans i talentoses companyes, les tres, amb qui he tingut àpats, passejades i, sobretot, impagables converses sobre creació, art i vida en general.

Ja sóc a casa, però sé que Faber no s’ha acabat. Pot tenir final una cosa que fa tan de bé a l’ànima i que reactiva cos i ment i t’esperona a crear? No ho crec. Faber m’ha estat una aturada, un recés necessari. Les conseqüències no es poden preveure. Ves a saber què en faré, de tanta conversa, tant passeig i tant full guixat.

Gràcies, de tot cor. Llarga vida a Faber!