Celia Castellano | Periodista i editora

L’estada d’aquest setembre a Faber ha estat una experiència molt productiva. No cal dir com és d’engrescador conèixer altres projectes, establir sinergies entre col·lectius i mitjans d’arreu del món, intercanviar visions i modificar esquemes sobre una professió —el periodisme— sotmesa a canvis constants i, per desgràcia, poc valorada. Ha estat, sens dubte, una trobada apassionant. Però, per damunt de tot, ha estat un espai idoni per poder treballar intensivament i coordinadament en el projecte del col·lectiu periodístic SomAtents, que en aquests moments està en fase de reformulació: una etapa complexa, arriscada, en què afloren les tensions comprensibles de qualsevol canvi.

La necessitat de l’equip de trobar espais on treballar, debatre, discrepar i connectar, en l’àmbit professional i humà, s’ha convertit en un luxe inabastable, sotmesos habitualment a un ritme de vida i de treball frenètic. La Faber, però, ens ha permès una setmana de treva, de trencar dinàmiques de comunicació telemàtica, que són lentes, poc funcionals i gens amables, posant a la nostra disposició els seus recursos per poder madurar el projecte i obrir noves línies de treball. Particularment, com a professional, membre de l’equip i companya, no puc més que donar les gràcies.

Per últim, durant l’estada a Faber he pogut aparcar la meva feina habitual per aprofundir en la documentació del meu projecte personal sobre discriminació de minories ètniques als Balcans, al qual em dedico des de fa un any de manera precària i amb una manca absoluta de temps material i d’espai mental. I escric aquestes línies des de l’aeroport, a poques hores d’agafar un vol, per intentar obrir un camí al qual, sigui quin sigui finalment, la Faber Residency, per segona vegada, ha contribuït.