Patricia de Souza | Can Trincheria (Olot) | 7 de novembre de 2017

La nit a Can Trincheria em va aportar molta energia. El fet de comunicar, o sentir que comuniques alguna cosa, és quelcom gairebé prodigiós. Un esdeveniment inèdit. No només perquè succeeix en mig de distàncies culturals i lingüístiques, sinó perquè cada dona és una història encarnada. A més, són dies complicats: hi ha un conflicte, una necessitat de reconeixement i, malgrat això, molta gent va assistir-hi disposada a parar-se per escoltar una altra dona, que a més escriu i volia parlar de la seva pròpia experiència.

En mig d’un públic divers, dones i homes de diferents edats, vaig sentir que aquell moment en què toquem fibres interiors, succeeix. Potser és una impressió, no ho sé, però aquesta ha estat la meva manera de veure les coses. Trobar-se amb una mirada que reconeix la teva, un gest d’alleujament, una lleu exclamació de benestar. Alteritat. Avui he estat a la biblioteca Marian Vayreda buscant llibres de Mercè Rodoreda i de Caterina Albert, per saber més d’aquest lloc, de la seva llengua, de la vida de les seves persones, però no la vaig saber trobar traduïda, així que em queda pendent. Em vaig comprar una novel·la de Rodoreda.

La poca informació que tenia abans de venir aquí ha estat poblada de rostres, d’imatges, de veus. Ara m’enduc la maleta plena d’impressions d’aquest públic que em va fer saber que els interessava el que escrivia una escriptora peruana que s’ha enfrontat al seu destí de dona. I això em fa feliç.